CNBadalona

Un club amb
olor de mar

El Club Natació Badalona, fundat l’any 1929, està consolidat, amb prop de 2000 socis, com la segona entitat més gran de la nostra ciutat.

La seva empenta i dinamisme, tant en l’aspecte social com l’esportiu, l’han convertit en un referent obligat de l’associacionisme badaloní. És una de les entitats més antigues de Badalona, amb més de setanta cinc anys d’història, i el seu arrelament és tal que tothom ens coneix familiarment amb el nom genèric de “El Club” esdevingut nom propi sense necessitat de més adjectius.

A Badalona, quan es parla “del Club” tothom sap que ens estem referint al Club Natació Badalona.

La nostra entitat va ser fundada en el llunyà 1929, segons ens ha arribat per tradició oral, per una colla d’amics que es reunien a la perruqueria Can Minobis del carrer Sant Isidre. Els primers Estatuts del Club Natació Badalona, però, daten, segons segell del Gobierno de la Provincia de Barcelona del 28 de maig de 1930.

Per la mateixa via ens ha arribat que un dels primers actes que aquell grup d’amics celebraren fou un ball social, el dissabte anterior a Sant Joan, tot buscant coincidir amb el solstici d’estiu. Així doncs, podem considerar la data del 22 de juny com l’aniversari de la nostra entitat.

Des d’aleshores fins avui en dia, els homes i les dones que n’han estat al front no han deixat de treballar per aconseguir petites i grans fites que ens han portat a ser la segona entitat de Badalona.

Com s’ha escrit altres vegades, la idea de fundar el Club es forjà a la barberia de Can Minobis, al carrer de Sant lsidre. En Joan Vilà i Güell en fou circumstancialment president, i l’acompanyarien els SoIernou, Josep Artieda, Josep Minobis, Joan Petit, Marcel Giró, Lluís Mongé, Enric Farreras, Enric Alenyà, Lluís Carbó, Agustí Alsina, Gabriel Bigas i d’altres que foren pioners d’aquell club, iniciat com una gran caseta de banys.

Joan Vilà i Güell, un empresari tèxtil del carrer de Sant Isidre, en fou doncs el primer president. La seva permanència en el càrrec va ser efímera, ja que en deixar de viure a Badalona es desconnectà totalment del Club.

Des de primers de gener de 1932 fins a l’octubre de 1933, ho va ser Joan Solernou Enrich. Era un senyor baixet que vivia al costat mateix del Club. La seva esposa era aIemanya i tenien unes filles bessones, les simpàtiques Maria i Pepi, que durant molts anys van ser sòcies del Club.

A Solernou el succeí Francesc Amat, el 24 d’octubre de 1933. A la presidència d’Amat el succeí l’Enric Alanyà Altés, durant el mandat del qual es produí el trasllat des del primitiu local que avui ocupa Banys El Pescador fins a un de més ampli, situat al costat d’on aleshores hi havia l’antiga llotja dels pescadors i que més endavant seria la piscina municipal descoberta.

Ell fou qui organitzà les interessants classes d’educació física aplicada a la natació, que impartí el professor alemany Martin Herbolzheimer, després campió d’Espanya de salts de trampolí, representant el Club Natació Barcelona.

El 24 de març de 1936 n’és president Gabriel Bigas Grau, pare de Lluís Bigas i sogre de Josefina Salvador, ambdós socis que varen ser sempre molt actius del Club.

El maig del 37 se’n fa càrrec en Francesc Albesa Royo. Treballava a la Bomba Prat i la seva gran afecció era la pesca. Amb la seva popular barca controlava les curses de natació, les travessies… Per cert, els seus dos fills, en Càndid i la Quimeta, destacaren al seu moment com a nedadors del Club.

Arriba l’any 1940 i el primer president de la postguerra és en Juli Nyssen Vicente. Ja havia col·laborat en juntes anteriors, des del càrrec de tresorer. Que podríem dir d’ell que no fos en termes elogiosos? Dèien d’ell que mai s’havia discutit amb ningú, tal era la seva natural bonhomia i “savoir faire”.

El 12 d’octubre de 1943 LIuís Mongé Ferrer és proclamat president, càrrec que deté fins al maig de 1947. Vint anys després, el 20 de juny de 1967, tornarà a ser escollit en unes disputades eleccions. Fou un abnegat president, si bé les seves preferències s’inclinaven cap a la vela. No en va fou, juntament amb el seu germà Emili, el projectista del primer patí de vela oficial i diverses vegades campió de Catalunya i d’Espanya en aquesta especialitat. Junt amb en Jack Vidal, va ser un dels principals instigadors de la construcció del nou edifici social, inaugurat l’any 1966.

Amb motiu de la celebració, l’any 1979, del cinquantenari de la fundació del Club, Lluís Mongé va ser nomenat President d’Honor de I’Entitat. A causa del seu precari estat de salut, l’acte de lliurament íntim i molt emotiu tingué lloc al seu domicili, al qual acudiren la junta, presidida per Pere Parés, i un grup d’amics.

El 7 de maig de 1947, Jaume Pons Collado assumeix la presidència del Club. Amb el seu currículum d’excel·lent nedador i navegant a patí a rem, es converteix en l’home tot terreny que porta el timó de l’entitat amb entusiasme. Tant se’l podia veure intentant resoldre problema delicat, com enfilant-se en una escala per donar corda al rellotge del local. Es manté com a president durant 12 anys! Del 1947 al 1959. Tot un rècord fins aquell moment

Els temps, però, evolucionen. Un petit nucli social és conscient que l’edifici és vell, s’ha fet petit, no té piscina ni hangar per a patins… Calen renovacions en diversos sectors, i un d’ells és la presidència, si es vol afrontar el repte somniador de construir un local nou i modern. Es necessitava algú amb la imatge oficial d’aquella època.

Es parla amb Santiago March, llavors alcalde, que ni tan sols és soci, i se l’inscriu com a tal. En Pons, una mica ressentit, ho accepta. March aclareix honestament que sempre ha estat “futbolista” i del “Bada”, però que donarà ple suport a la directiva de I’Entitat perquè es pugui assolir l’objectiu pretès: la construcció d’un flamant edifici.

El juliol de 1966 s’inaugura brillantment la nova seu. Santiago March dimiteix elegantment i el substitueix Lluís Mongé en la seva segona etapa presidencial, com ja he esmentat anteriorment, després de guanyar a Joan Lladó en unes igualades eleccions.

El 1969 Joan Lladó succeeix precisament en Mongé. Identificat de sempre amb el CIub, juntament amb tota la seva família, i ferm puntal de I’Entitat, roman en el càrrec fins al gener de 1974.

Pere Parés Compte és el president (del 30/ 01/ 74 al 02/ 01/ 80) que contreu el compromís d’organitzar el Cinquantenari de l’entitat, i ho fa amb singular encert. També va aconseguir consolidar un projecte llargament debatut, la construcció de la piscina annexa a la pista poliesportiva. Gran afeccionat a la vela, formà part de la flota de patins del Club. Els seus companys l’anomenaven festivament l’Almirante.

El febrer de 1980 Salvador Duran Domínguez prengué possessió del càrrec. Com ja havia fet en càrrecs similars al F.C. Badalona i al Casino de Badalona, Duran portà a terme una tasca econòmica austera i competent, que estabilitzà les finances del Club. A més, es preocupà pel bon desenvolupament de les seccions esportives. La seva dedicació li valgué, en finir el seu mandat, que se’l proposés com a President de Mèrit, distinció que l’Assemblea aprovà unànimement.

Salvador Duran era conegut popularment com el Tragamilles, perquè, una vegada jubilat, acostumava a nedar diàriament grans distàncies en mar lliure, pràctica que compaginava amb rigoroses sessions de gimnàstica.

El febrer de 1980 es produeix un buit presidencial. Com havia succeït altres vegades, no era fàcil trobar un nou president. Va ser proposat un soci competent, encara que no era un activista: l’Agustí Falcó. Amb tota franquesa i lleialtat al Club, va manifestar que acceptaria, però que prèviament volia comptar amb un exhaustiu estudi sobre l’entitat. Va desgranar-nos l’informe d’aquest estudi a una comissió de socis veterans. La seva conclusió fou que un club de natació sense piscina era com un club de futbol sense camp, i evidentment va refusar la nostra proposta. Llavors sorgí providencialment un home de la casa, amb un bagatge de gran experiència com a secretari general del Club durant llargs períodes: en Llàtzer Llopart Llopart. En aquelles crítiques circumstàncies, es presentà espontàniament a la presidència, en una prova més d’estimació al Club.

Nomenà secretària la seva filla i treballà de valent, portant el Club amb equanimitat. Va intentar fer ressorgir el butlletí social informatiu amb una certa periodicitat, però no hi reeixí per dificultats econòmiques.

L’Artur Serra Roura assumeix la presidència el febrer de 1987, i és reelegit novament per al període 1991-95, després de guanyar l’altre candidat, Josep Serra March, per àmplia majoria, en unes eleccions força caldejades.

Durant els seus vuit anys de mandat, l’Artur Serra s’entregà totalment a I’entitat, atenent amb eficiència les seccions esportives. En la faceta social, instaurà per primera vegada en la història del Club la distinció Emblema d’Or (i lliuramenLt de diploma) per als socis i sòcies amb 50 anys de vinculació ininterrompuda a l’entitat. El primer lliurament s’efectuà el 17 de febrer de 1989 i van ser distingits 22 membres (15 socis i 7 sòcies), en el curs d’una brillant festa social. Des de llavors, s’han continuat entregant anualment aquests emblemes. En una emotiva cerimònia celebrada en el transcurs de l’Assemblea General de l’any 1996, l’Artur Serra va ser nomenat President d’Honor de l’Entitat.

Finida l’etapa d’Artur Serra, el febrer de 1995, van tenir lloc les eleccions més igualades i discutides de tots els temps, que guanyà per un escàs marge la candidatura de Miquel Estruch Traité enfront de l’encapçalada per Joan PIana Pagès.

És en aquesta darrera etapa quan el Club pren el seu major dinamisme. S’apliquen tècniques de gestió modernes a totes les estructures, es compleix un ambiciós Pla General de Reformes de totes les instal·lacions, es regularitza la situació laboral de tota la plantilla i es dinamitza com mai fins aleshores l’activitat social. També és durant aquests darrers anys quan el Club obté els millors èxits esportius en tots els àmbits i es creen les noves seccions de triatló i submarinisme. Així mateix la influència del Club es fa notar en el conjunt del seu àmbit, tant a nivell ciutadà a través de la seva participació activa en diferents fòrums de participació, tant municipals, com esportius a través de la presència i responsabilitat en estaments federatius diversos.

La presidència d’Estruch s’allargà durant 15 anys, fins al 2009, establint un nou rècord de permanència en la presidència. Aquesta etapa de quinze anys va suposar una autèntica “època daurada” de l’entitat. A nivell de gestió, es van presentar durant tots els exercicis un comptes sanejats que permetien al Club anar finançant nous projectes i desenvolupant més i millors activitats. A la renovació integral de les instal·lacions i regularització dels recursos humans, cal afegir-hi la renovació de l’espai dedicat al restaurant i l’acord amb la confraria de pescadors per a la utilització de l’antiga llotja com a hangar annex del Club. L’any 1998 es va firmar un contracte amb l’Ajuntament de Badalona a través del qual el Club obtenia l’encàrrec de prestar el servei de monitoratge a totes les piscines municipals. Això va suposar una nova font d’ingressos per al Club que li va permetre reforçar les seves activitats.

En l’àmbit social, el club bullia. La xifra de socis arribaria a xifres límit per a l’aforament de l’entitat. El calendari durant aquests anys es va veure curull d’activitats lúdiques, festives i també en l’àmbit cultural, amb concursos de fotografia, exposicions de pintura, concerts de petit format, conferències, debats i un llarg etcètera de propostes als socis i convidats.

En l’àmbit esportiu també fou durant aquesta etapa quan el Club va posar les bases dels seus millors èxits que arribarien aviat, tant en l’àmbit de la natació, amb figures emergents com la Mireia Belmonte, en Gerard Rodríguez o en Jordi Bosch que aportarien al Club diversos campionats d’Espanya en diferents modalitats. En l’àmbit de la Vela també es va assolir diversos campionats de Catalunya i Espanya de Patí de Vela de la ma de navegants com els germans Marc i Pau Gratacòs, en Carles Crespo o l’Albert Batllerià, així com, en la modalitat de Wind-Surf, aconseguíem campions de Catalunya i d’Espanya, de la mà d’en Toni Pijoan i l’Álex Carabí o el campionat del món en la categoria de veterans que va aconseguir Kiko Igual l’any 1999.

Una altra secció esportiva que va arrencar aquesta època fou la de rem, que va agafar volada de la ma de l’Ambròs Martínez i, de seguida va ocupar llocs preferents en el món del llagut català, amb l’assoliment de diversos campionats de Catalunya i Espanya.

En el moment àlgid d’aquesta activitat frenètica al Club hi havia seccions esportives competint en les modalitats de natació, waterpolo, Patí de Vela, Wind-Surf, Triatló, Rem i Basquetbol, amb u total de més de 400 esportistes federats.

En l’àmbit de l’organització el Club va dur a terme propostes molt ambicioses, com el Campionat de Catalunya de Patí de Vela de l’any 1999, el Campionat d’Espanya de la mateixa modalitat del 2001 o el Campionat de Catalunya de Wind-Surf. o les sis edicions que es van celebrar de la Triatló Ciutat de Badalona que va arribar a esdevenir cita obligada a nivell d’aquest esport a nivell català.

Com a resultat de tots aquests èxits, el Club rebria deu “Veles d’Or” atorgades per la Federació Catalana de Vela, el reconeixement com a “Club amb millor Projecció Esportiva de Catalunya” que atorgà la Federació Catalana de Natació i el nomenament de “Millor Entitat Esportiva de Badalona”, atorgat per l’Ajuntament de Badalona.

Al mateix temps, el president Miquel Estruch rebria diversos reconeixements a la seva gestió, tant dels estaments federatius, com del propi Ajuntament de Badalona. Per la seva banda, l’Assemblea General del Club de l’any 2003 el va voler distingir nomenant-lo President de Mèrit de l’Entitat, guardó que va voler fer extensiu als seus principals col·laboradors, que van ser nomenats Socis de Mèrit. Eren els seus vicepresidents Núria Zamora, Esteve Ruiz, Pere Renom i Silveri Pareja, que conformaven el rovell de l’ou d’aquella junta. Es tracta d’un cas extraordinari de reconeixement col·lectiu d’una gestió compartida.

Problemes econòmics, dificultats en l’àmbit social i la gestió abnegada, soferta i mai prou agraïda d’un soci exemplar i incombustible (2009 – 2016)

Estruch va renunciar a la Presidència del Club el setembre de 2009, amb motiu d’haver estat escollit president de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya i entendre ell que, per raons d’ètica, no era compatible conjugar els dos càrrecs de forma simultània. Durant l’any i escaig que mancava de mandat va assolir provisionalment la presidència el vicepresident Esteve Ruiz Ribas. A l’Assemblea general de l’any 2010, es va nomenar a Miquel Estruch President d’Honor del club i es va convertir, d’aquesta manera, en l’única persona fins al moment, que reuneix les dues condicions de President de Mèrit i d’Honor de l’entitat.

L’any 2010, Esteve Ruiz va resultar escollit nou president de l’Entitat, amb un projecte continuista de l’anterior junta de la qual ell n’havia estat un dels principals gestors al front de l’àrea econòmica. Malauradament per ell i el seu equip i, per tant del propi Club, els va tocar de gestionar l’entitat en un dels moments més difícils a nivell internacional a causa de la gravíssima crisi que havia just començat feia només dos anys i que va portar greus conseqüència a tota la nostra societat i, per tant, també al Club. Va ser en aquest any quan, malgrat la delicada situació, el Club es va veure capaç d’organitzar, amb gran èxit, el Campionat d’Europa de Patí de Vela.

Malgrat la gran dedicació de l’Esteve i els seus esforços, el Club no va poder evitar entrar en l’espiral de la crisi general i es va veure afectat per dos greus problemes. El primer i més important, la baixada de socis que la crisi va comportar i el segon els severs retards en els cobrament de les factures de monitoratge que el Club presentava a l’Ajuntament, el qual, amb la tresoreria molt malmesa, no podia atendre als seus deguts venciments, fins a acumular un fort deute amb el Club que va arribar a desequilibrar la seva situació financera.

A pesar d’aquests inconvenients, l’Esteve Ruiz i el seu equip encara van ser capaços de consolidar el projecte d’Escola de Vela que s’havia quedat a mig camí durant l’etapa anterior i que es va poder desencallar i posar en marxa el 2012, amb un gran esforç econòmic per part del Club, en unes condicions que semblava impossible. Finalment el Club es va veure obligat a desistir de presentar-se a la renovació del contracte de monitoratge amb l’Ajuntament a causa de la inseguretat i baixa rendibilitat que suposava ateses les fortes càrregues financeres que calia assumir. Va ser una decisió dolorosa però valenta que cal aplaudir.

Tot i així, i malgrat les serioses dificultats de gestió d’aquesta època i la baixada de socis i activitats, el Club encara va ser capaç de recollir èxits esportius, tant en l’àmbit de la natació, assolint alguns campionats de Catalunya i Espanya, com en el del Patí de Vela, amb nous campions de Catalunya, Espanya i Europa, com en el del rem, amb el llagut català.

És per tot això que, la superació d’aquesta època tan difícil, s’ha d’agrair a l’abnegació desinteressada i valuosa del president Esteve Ruiz que, en acabar el seu mandat l’any 2016, establia un rècord de dedicació al Club que difícilment podrà superar mai ningú, atès que la seva participació en les juntes dels presidents Salvador Duran (4 anys), Artur Serra (8 anys), Miquel Estruch (15 anys) i la seva pròpia (7 anys), acumula un total de 34 anys de dedicació a l’Entitat. El llistó ñes tan alt que ni s’albira. El Club sempre estarà en deute amb l’Esteve.

L’any 2016, després de la seva renúncia a tornar-se a presentar, hi va haver noves eleccions a les quals hi van concórrer dues candidatures amb projectes similars i perfils de gestió semblants proposats per dos equips de persones joves. Un d’aquests projectes l’encapçalava en Penny Ramírez, soci de tota la vida de l’Entitat, gran esportista i llicenciat en INEF que aportava una visió de la gestió molt més professionalitzada en relació als projectes anteriors. L’altra candidatura estava encapçalada per un altre soci pertanyent al grup de les anomenades “famílies històriques” de l’Entitat, en Marc Estruch Vivan, enginyer informàtic, fill de l’expresident Miquel Estruch.

La candidatura d’Estruch fill va resultar guanyadora i va prendre el relleu a la de l’Esteve Ruiz, per fer-se càrrec d’un Club en una situació econòmica i social francament delicada. La Història ens dirà, més endavant, quin haurà estat el resultat de la seva gestió que tots desitgem sigui exitosa.

Desplaça cap amunt